DOS SÍMBOLS RELACIONATS AMB LA VIOLÈNCIA

El llaç morat té el seu origen a principis del segle XX, ja que va ser el color triat per les sufragistes angleses al costat del blanc i del verd el 1908 per reivindicar les seves accions. El color estava inspirat en la noblesa anglesa.

El moviment de dones angleses va reclamar insistentment el reconeixement al sufragi femení amb accions de protesta que van augmentar. Finalment, el dret a vot va ser reconegut el 1917, encara que només per a les dones més grans de 30 anys.

No seria fins a la dècada dels 60, amb la segona onada feminista, quan les dones socialistes el tornessin a adoptar com a símbol per reclamar la igualtat entre dones i homes. Les sufragistes nord-americanes també ho van adoptar i el van portar durant la manifestació del 1978 a favor de l'Esmena per la Igualtat de Drets.

És per això que, des de llavors, el moviment feminista utilitza el llaç morat com a símbol de suport a la seva lluita. També es fa servir el dia 25 de novembre, Dia Mundial contra la Violència de Gènere.

SÍMBOL DEL FEMINISME

Amb aquest símbol, format per un cercle i el que sembla una creu invertida a la base, se simbolitza a la dona, a allò femení i, eventualment, a la fertilitat.

Antigament aquest símbol representava la deessa Venus o Afrodita, al·legoria de la bellesa i l'amor. Es diu que Venus portava un mirall fet de coure. El símbol de Venus seria doncs una síntesi gràfica d'aquest atribut de la deessa.

El puny es posa quan són els dies on es manifesta els dies contra la violència, simbolitza la lluita

25 de NOVEMBRE

El Dia Internacional de l'Eliminació de la Violència contra la Dona se celebra anualment el 25 de novembre per denunciar la violència que s'exerceix sobre les dones a tot el món i reclamar polítiques a tots els països per eradicar-les.

Només a Espanya, hi ha hagut 1.118 víctimes per violència de gènere des del 2003. El 2020 van ser assassinades 45 dones a mans de les seves parelles o exparelles. Des de començament d'any, s'han comès 70 feminicidis, que són els assassinats d'una dona a mans d'un home per masclisme o misogínia. D'altra banda, durant el primer trimestre del 2021 es van registrar 426 delictes d'agressions sexuals amb penetració, segons el Balanç Trimestral de Criminalitat.

Les denúncies per violència de gènere presentades a Espanya durant el segon trimestre han augmentat un 17,8% respecte al mateix període del 2020, fet que situa la violència masclista en els mateixos nivells previs a l'arribada del cóvid.

És molt trist que hagi d'haver un dia en concret en tot l'any que sigui per reivindicar que hi ha moltes agressions i actes de violència contra la dona. 

Les dones sortim amb carrer pensant si arribarem vives a casa o si arribarem tal i com em sortit. Ja no sabem el que ens trobarem al carrer ni amb el que ens enfrontarem. 

Cada vegada hi ha més víctimes d'agressions o violacions de dones per homes. 

No se si el problema de que hi hagi tantes violacions si agressions ve per l'educació que es té a casa des de que un és petit, per la influència social, o per problemes mentals. 

Quan sortim de les nostres cases, no ens podem anar tranquil·les de festa, que a la nostra edat és el que es sol fer. Els meus pares, com segur tots els altres, no dormen fins que no arribem a casa, i sempre em venen a buscar allà on soc. Jo prefereixo això per sentir-me més segura, però hauria de tenir la mateixa tranquil·litat que tenen els homes en poder tornar a la meva casa sola, sense la companyia de ningú. Els meus pares no poden estar tranquils, patint de si em pot passar alguna cosa o si puc ser jo la que pateixi una violació o agressió com aquelles altres dones que per desgràcia els hi ha passat. 

No hauria de passar això, perquè no és humà, haver de sentir aquesta por i sensació cada cop que sortim. 

Tinc molt amics que han preferit acompanyar-me a casa per la meva seguretat i per por a que em pogués passar alguna cosa. Tinc la sort de que sempre vaig acompanyada de la meva germana bessona, però encara així quan anem soles pel carrer les deus anem amb una mica de por, i els nostres pares o ens truquen o ens van enviant missatges per saber per on anem.

Actualment, quan sortim de festa, enviem la nostra ubicació als pares o als amics amb els que anem, per seguretat. El que és trist és que en el primer que pensem al sortir és en enviar la nostra ubicació als nostres pares per si ens passa alguna cosa que sàpiguen on estem.

Aquesta es la situació on estem actualment, però això passa des de fa molts anys i és molt trist que la situació sigui igual o pitjor. 

 CALENDARI LITÚRGIC

Aquesta setmana començarem parlant del que és el calendari litúrgic.

El calendari litúrgic ha estat format sempre pel conjunt de festes observades per l'església, disposades els dies propis de l'any. Ara bé, algunes festes no han tingut mai un dia fix. Són les anomenades festes movibles, que varien cada any juntament amb la solemnitat de la pasqua, de la qual depenen. Les festes fixes se celebren cada any el mateix dia del mes, llevat de trasllat accidental.

Una de les intencions del calendari litúrgic és representar en el temps d'un any la història de la salvació. Aquest recorregut que va durar milers d'anys es representa al llarg d'un any.

Les festes fixes són:  (Nadal, Epifania, festes de sants o de la Mare de Déu...) i unes festes mòbils. La festa de Pasqua de Resurrecció és la principal, i al seu entorn es fixen les altres.

El primer inicia després del temps de Nadal i acaba abans del Dimecres de Cendra; el segon comença després del temps de Pasqua i arriba fins dissabte abans del primer diumenge d'Advent. Comprèn 33 o 34 setmanes, segons l'any. Durant aquest temps es fan servir vestidures de color verd, menys en les celebracions (memòries, festes, solemnitats) que exigeixen altres colors

El temps de Nadal s'allarga des del 25 de desembre, festa del naixement de Jesús a Betlem, fins a la celebració del Baptisme del Senyor.

L'Advent és un temps que dura quatre diumenges per preparar el naixement del fill de Déu.

El temps de durant l’any comença l'endemà de la celebració de la festa del Baptisme del Senyor i perdura fins al dimecres de Cendra.

El temps de Quaresma és un temps de penitència que s'inicia amb el dimecres de Cendra i consta de 6 diumenges amb les seves corresponents setmanes.

El temps de Setmana Santa comença amb el Diumenge de Rams i acaba el dissabte anterior a la Pasqua de Resurrecció, són els dies de la passió i mort de Jesús a la Creu.

El temps de Pasqua comença el diumenge de Resurrecció, una festa mòbil que sempre se celebra el diumenge posterior al primer pleniluni de l'equinocci de primavera. Comprèn 7 setmanes i finalitza amb el diumenge de Pentecosta, també conegut com a Pasqua Granada.

El temps de durant l'any es reprèn l'endemà de la festa de Pentecosta i dura fins al final de l’any litúrgic.

Usos tradicionals segons el calendari litúrgic:

BLANC: temps de Pasqua i de Nadal i la majoria de les festes de Jesucrist o de la Mare de Déu, i dels sants i santes no màrtirs.

MORAT: temps d'Advent i de Quaresma. També es pot fer servir durant els oficis i misses de difunts.

VERD: misses del temps de durant l'any (també anomenat "temps ordinari").

VERMELL: Diumenge de Rams, Divendres Sant, Pentecosta i festes de màrtirs.

NEGRE: es pot fer servir, allà on sigui costum, durant les misses de difunts.

ROSAT: es pot fer servir, allà on sigui costum, el Diumenge Gaudete (tercer d'Advent) i el Diumenge Laetare (quart de Quaresma).

Cada celebració litúrgica té un triple significat:

1. Record: Tot esdeveniment important ha de ser recordat. Per exemple, l'aniversari del naixement de Crist, la passió i la mort, etc.

2. Presència: És Crist qui es fa present en les celebracions litúrgiques concedint gràcies espirituals a tots aquells que hi participen, d'acord amb la finalitat última de l'Església que és salvar tots els homes de tots els temps.

3. Espera: Tota celebració litúrgica és un anunci profètic de l'esperança de l'establiment del Regne de Crist a la terra i arribar un dia a la pàtria celestial.

 QUE BELLO ES VIVIR

La història, que parla de valors socials i morals, permet reflexionar sobre la seva importància i rellevància, tenint al centre de la narrativa George Bailey, un home que està a punt de suïcidar-se la nit de Nadal a causa de les pressions que pateix a la seva vida i que ho tenen en un punt extrem de desesperació. Per ajudar-lo a posar les seves decisions en perspectiva, del cel envien un àngel guardià, que repassa aquells esdeveniments importants, significatius, que van anar modelant George com a persona i l'han encaminat a convertir-se en l'home que és.

George ha renunciat a moltes oportunitats, per exemple, quan era jove va escollir donar-li la oportunitat al seu germà d'anar a estudiar a l'estranger i quedar-se ell en l'empresa familiar; o quan va renunciar al diner de la seva lluna de mel per poder ajudar a persones necessitades. 

Tot va creixent com a bola de neu o efecte dòmino; una cosa porta a l'altra i una decisió dóna peu a una altra, que és en essència la vida mateixa, un continu de decisions quotidianes que porten a la construcció de l'esdevenir i a la trobada dels companys del camí de la pròpia vida. George, tanmateix, comença a fixar-se en allò negatiu d'aquestes decisions, en les oportunitats perdudes i les portes que es van tancar, en els somnis que no es van complir i els anhels i expectatives que es van quedar a l'aire. Això provoca un halo de negativitat que pesa sobre les espatlles al punt del desànim, i en fixar-se en el que va poder ser en lloc del que és, va perdent sentit a la seva pròpia vida. Això fa que no pugui adonar-se com i qui va ajudar durant aquest camí, les oportunitats que ell mateix va propiciar i la bona fortuna que es va produir gràcies a la seva voluntat per fer el correcte.

El que aquest home llavors ha d'entendre és que les ensopegades són necessàries per aprendre, per aixecar-se, per tornar-ho a intentar; perquè la seva segona oportunitat no és tornar al passat i fer les coses diferents, sinó descobrir l'impacte de les seves decisions a l'aquí i ara, aprendre a bregar amb les conseqüències dels seus actes. Així ho fa veure Clarence, l'àngel enviat a ajudar-lo i qui mostra a George com seria el món si ell mai no hagués existit: què seria de la gent que va confiar i es va recolzar en ell, què seria de la seva família i d'aquells amb els qui en algun punt va coincidir. “La vida de cada home afecta moltes vides”, diu Clarence.

COM HA CANVIAT LA VIDA DES DE 1946

Han passat 70 anys des que diversos líders del món van plantejar explícitament els drets que tots al planeta han d'esperar i demanar simplement pel fet de ser éssers humans. Nascuda del desig de prevenir un altre Holocaust, la Declaració Universal de Drets Humans continua demostrant el poder de les idees per canviar el món.

La Declaració Universal de Drets Humans (DUDH) va ser adoptada el 10 de desembre de 1948. Per marcar aquest aniversari, cada dia durant els 30 dies següents, l'Oficina de l'ONU per als Drets Humans publicarà notes informatives per posar en perspectiva cadascun els 30 articles de la Declaració. Aquesta sèrie pretén mostrar com s'ha arribat lluny i que encara s'ha d'arribar lluny, així com honrar aquells que van ajudar a donar vida a aquestes emotives aspiracions.

Tot i que el món ha canviat dramàticament en 70 anys – els redactors no van preveure els reptes de la privadesa digital, la intel·ligència artificial o el canvi climàtic – el seu focus en la dignitat humana continua proporcionant una sòlida base per als conceptes de les llibertats, sempre en evolució.

SÍMBOLS QUE REPRESENTEN LA VIDA

Per a mi això representa tot el que és la meva família, d'on vinc i quines són les meves arrels.  

És molt interessant saber perquè ets així, si algú de la teva familia era semblant a tu. Moltes vegades em pregunto el perquè de les meves accions, i segurament que els meus antecedents em podrien resoldre aquesta pregunta. 

Per a mi la família és el més important que hi ha. Estat envoltat d'amor fa que la teva vida tingui més sentit, i que siguis una persona més feliç.

El nadal és la festa més important per a mi en tot l'any. És molt emocionant ajuntar-se amb la família, amb els amics... És una festa plena d'emocions. 

En tot l'any és més difícil coincidir totes les persones de la teva família per a dinar o sopar tots junts i compartir moments junts. I quan arriba el nadal és quan totes les famílies es ajunten, es conten com el ha anat en tot l'any, els problemes que tenen, hi ha moltes rialles, molta emoció.

Quan arriba l'any nou i sonen les campanades, tota la família es dona petons, i et desitgen un bon any nou, aquest moment és el més especial per a mi de tot el nadal.  

 LA VIDA I LA MORT

LA VIDA

Quan algú pregunta què és la vida, no es pot respondre per què no hi ha una resposta concreta. Cadascú la viu i la veu de una manera completament diferent, perquè les circumstàncies de cada un són completament diferent a les dels demés. 

Hi ha diferents maneres de definir que és la vida. 

Si recorrem als diccionaris actuals, ens trobem amb el mateix problema d'Aristòtil. Per exemple, la Reial Acadèmia Espanyola defineix la vida com la “força o activitat interna substancial, mitjançant la qual obra l'ésser que la posseeix”, mentre que el diccionari anglès de Cambridge, la vida és “la qualitat que fa a les persones, animals i plantes diferents dels objectes, substàncies i coses que estan mortes”. En altres paraules, la vida és allò que tenen els éssers vius.

Per començar la vida per la biologia és: sosté que la vida és la capacitat de néixer, créixer, reproduir-se i morir. En aquest sentit, la vida és allò que distingeix homes, animals i plantes, per exemple, dels objectes com una roca o una taula.

Les qüestions religioses es barregen amb la ciència per afirmar (o negar) que la vida comença des del primer moment de la fecundació, cosa que equivaldria a afirmar que l'avortament és indefectiblement un assassinat (s'acaba amb una vida). Altres postures sostenen que el fetus en les primeres etapes no pot ser considerat un ésser viu.

Per a la religió, la vida és la unió del cos i de l'ànima. Després de la mort, l'ànima arriba al Paradís i, segons algunes creences, pot reencarnar en un altre cos.

Què és la vida per l'hinduisme?

Tot el que succeeix en la terra té per a ells alguna explicació divina, per tant; El que és bo o el que és dolent que li passi a una persona, és la conseqüència dels seus actes ( poden ser castigats o recompensats)

Els aspectes socials i religiosos de la vida són inseparables.

Creen en la reencarnació i pensen que la finalitat de la vida és purificar-se i anular el karma de vides passades.

Segons l'hinduisme, cadascú viu moltes vides al llarg de la seva existència. Aquest cicle etern de reencarnacions es diu samsara. Quan un mor, la seva ànima torna a néixer, reencarnar-se, en un altre cos. El que li passa a cada vida és el resultat de vides anteriors.

Què és la vida per al budisme?

La pregunta més important que una persona pot plantejar-se és: Quin és el sentit de la meva vida?

Segons el BUDISME el sentit de la vida és assolir el Nirvana, i el millor mètode és la meditació.

La nirvana és la alliberació, però no a la reencarnació. És la alliberació del sofriment, dels plaers i desitjos desordenats, i també, la alliberació de la personalitat individual de cada l'arribar a la nada.

Els budistes creuen en la reencarnació i en la llei del Karma. 

Què és la vida per a l'islam?

El sentit de la vida es basa en tenir una vida totalment dedicada al servei d'Allah.

Després de la mort una persona recompensada  castigada d'acord a la seva devoció religiosa.

La guia de la vida per al Islam és el Corán, la paraula de Déu revelada al profeta Muhammad.

(Hi ha moltes més visions de moltes més religions)

LA MORT

Fenomen biològic natural que implica la fi irreversible de les funcions vitals. Precisament perquè la mort es defineix negativament com a final de la vida, pressuposa una prèvia concepció d'aquesta. Per aquest motiu, fins i tot un problema aparentment tècnic, com el de determinar com i quan succeeix la mort, involucra una sèrie de pressupostos filosòfics i comporta conseqüències ètiques. L'estudi del fenomen de la mort, doncs, no pot restringir-se al mer estudi biològic o tècnic, per això s'ha enfocat des de diferents perspectives.

La mort en la perspectiva religiosa

La impossibilitat de «viure» la pròpia mort, i fins i tot de pensar-la –ja que quan ho intentem podem imaginar el nostre cos mort, però, em la mesura que ho imaginem, continuem pensant i, per tant, el nostre jo continua sent el punt de referència– està a la base de la creença en el dualisme psicofísic i a la base de les creences religioses que afirmen la immortalitat de l'ànima.

La perspectiva tècnic-biològica

Des del punt de vista biològic l'estudi de la mort suposa, almenys, dos problemes: el de la determinació de les causes del procés de l'envelliment i dels processos que causen la mort, i el de la determinació del moment exacte de la mort. Mentre el primer és un problema estrictament tècnic, el segon comporta l'assumpció prèvia d'alguns pressupostos no estrictament biològics. Cenyint-nos a aquest segon problema, i pel que es refereix a l'home, s'han donat diversos criteris: s'ha considerat la fi de la respiració (mort com a últim alè), el cessament de l'activitat cardíaca i, més recentment, la fi de l'activitat cerebral, que determina l'anomenada mort clínica o mort cerebral.

La mort des de la perspectiva ètica

La concepció de la mort com a mort clínica permet considerar la lícita utilització dels òrgans de la persona clínicament morta per a realitzar trasplantaments. No obstant això, no hi ha un acord unànime sobre aquesta qüestió, ja que, com s'ha vist, aquesta tesi parteix de pressupostos filosòfics que poden ser posats en dubte, raó per la qual continua sent un dels temes centrals de debat de la bioètica. Però, juntament amb aquesta qüestió, el tema ètic fonamental que planteja la mort és el del dret a una «bona mort», és a dir, el problema de la licitud o no i, si escau, dels límits de l'eutanàsia.

SÍMBOLS QUE REPRESENTEN LA VIDA I LA MORT

L'Ankh és un dels símbols més recognoscibles de l'antic Egipte, conegut com "la clau de la vida" o "la creu de la vida", aquesta data del Període Dinàstic Arcaic. És una creu amb un llaç a la part superior, de vegades ornamentada amb símbols o detalls decoratius però que més sovint és representat amb una simple creu d'or.

Els egipcis creien que el viatge terrenal era només una part de la vida eterna, l'Ankh simbolitzava tant l'existència mortal com la vida al més enllà.

L'Arbre de vida il·lustra el cicle de la vida. Què vol dir? Les arrels profundes de l'arbre representen el naixement, mentre que el tronc que creix cap al cel reflecteix la vida que s'ha dut a terme. Per acabar, les branques que es bifurquen en moltes direccions significa les decisions de la vida, els camins presos.


El crespó o llaç negre és un símbol utilitzat per estats, societats i organitzacions, representant un sentiment politicosocial de dol.

A l'època tardo medieval van aparèixer les famoses danses de la mort, on es representava un esquelet dansant que buscaria tots els homes, amb independència de rangs, poder, etcètera. Va ser la imatge que va recollir les formes antigues del Memento mori , és a dir, del record que hem de morir.

Per a mi la vida i la mort són conceptes molt respectuosos, ja que són molt valuosos. 

Tenim la capacitat tant de donar vida, com de treure-la, per desgràcia.  Però mai sabem quan la podem perdre, per això hi ha que desfruitar-la al màxim cada dia. 

Per a mi la vida és un regal, i cada dia s'ha d'agrair.

 CASTANYADA VS HALLOWEEN VS DIA DE TOTS EL SANTS VS DIA DELS DIFUNTS

CASTANYADA

La castanyada és una festa popular de Catalunya, es celebra el 31 d'octubre.

Prove d'una festa funerario de fa molts anys relacionada amb cultes pagans. És un menjar on les castanyes són el producte principal, els moniatos, fruta confitada i els panellets, de sabor dolç i que s'acompanyen de vi moscatel o vi dolç.

Es diu que la tradició de menjar certs aliments, en aquest cas és famós menjar castenayes, provenia de la necessitat d’energia per a romandre desperts tota la nit. Els campaners de les esglésies recorrien els veïnats dient-li a la gent que era hora de resar pels difunts. També es diu que era costum deixar els focs encesos durant la nit i preparar el menjar per als avantpassats perquè poguessin menjar i escalfar-se quan tornessin de visita.

Figura de la castanyera

Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abrigar i un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes, que ven al carrer. Abans duien faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap també podien dur una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla, lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s'anomena La Copa l'espai que ocupen les castanyeres a la Fira de Sant Narcís. Donaven vuit castanyes per un "quarto", equivalent a tres cèntims de la nostra moneda.

DIA DE TOTS SANTS

Tots Sants és la festa de tardor més esperada, durant la qual hi ha el costum de menjar castanyes i fer panellets. Però la festivitat també és el moment de l’any en què recordem els nostres difunts i anem al cementiri a portar flors als avantpassats. De fet, el dia de Tots Sants és l’1 de novembre, moment en què es mengen les castanyes i els panellets. L'endemà, el 2 de novembre, és el dia de difunts, quan es visiten els morts al cementiri i es fan les representacions teatrals.

De fet la festa de Tots Sants és herència d’una celebració celta. L’1 de novembre feien les festes del ‘Semain’ en honor dels morts, perquè és quan comença el període més fosc de l’any, un moment que consideraven màgic perquè creien que s’establien connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts.

El segon període es referia a la tardor i l'hivern en els quals els dies s'escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s'apropia d'una gran part del dia.

La festa s'ha anat reactualitzant al llarg dels segles i ha arribat a l'actualitat amb modalitats diverses, destacant la angloamericana de l'Halloween, nom que prové de la contracció de la traducció de vigília de Tots Sants, All Hallow Even; i la continental, centrada en la visita als cementiris.

HALLOWEEN

Els antics pobles celtes solien fer una gran cerimònia per commemorar «el final de la collita». Aquesta celebració es feia a finals d'octubre. Aquesta festa va ser batejada amb la paraula gaèlica de Samhain. (El significat etimològic és «el final de l'estiu».) Això és perquè durant aquesta celebració s'acomiadaven de Lugh, déu del Sol

Aquesta festivitat marcava el moment que els dies s'anaven fent més curts i les nits més llargues. Els celtes, igual que moltes cultures prehispàniques, creien que a Samhain els esperits dels morts tornaven a visitar el món dels mortals.

L'any cèltic concloïa el 31 d'octubre, a la tardor, la característica principal de la qual és la caiguda de les fulles. Per a ells significava la fi de la mort o la iniciació d'una nova vida. Aquest ensenyament es va propagar a través dels anys de generació en generació.

El costum era deixar menjar i dolços fora de casa en manera d'ofrena. D'altra banda, era comú encendre espelmes per ajudar les ànimes dels morts a trobar el camí cap a la llum i descans al costat de Lugh.

Tenen la costum de fer una cara a las carbasses i deixar-les a fora de casa, com duna decoració. També decoren molt les cases, han arribat a fer concurs de quina casa estaba millor decorada. 

A diferència d'Espanya, en halloween quasi mai decorem les cases, hem agafat la costum dels anglesos. 

ACTIVITATS QUE ES FAN A HALLOWEEN

Posa unes carabasses fetes a mà. ...

Crea algunes bosses de caramels variades. ...

Fes unes disfresses de Halloween personalitzades. ...

Canvia històries de por. ...

Anar a una casa encantada. ...

Feu servir aquest blat de moro. ...

Juga al bingo Candy Corn. ...

Feu que el cornhole de Halloween sigui més fantasmagòric.

DIA DELS MORTS

Dia que l’Església catòlica fa commemoració dels qui han mort en la fe i que hom espera que siguin acollits per Déu en la glòria.
Hom el celebra el 2 de novembre, i un costum pietós hi permetia de dir tres misses.

TRADICIONS

Les tradicions d'aquest dia estan íntimament connectades amb les existents durant el Dia de Tots Sants, i com a aquest dia les tradicions són prou versemblants enn un ample espectre geogràfic. Encara que aquest dia està més relacionat amb les pregàries per les ànimes dels difunts de la família i els altars familiars amb lluminàries.

Dintre del territori espanyol hi ha una gran varietat de costums relacionats amb aquesta festivitat, malgrat no és considerat dia festiu al calendari laboral.

Les tradicions típiques d'aquest dia troben antecedents en els hàbits funeraris medievals, en les libacions o en el "dinar de morts" que reunia als cercles pròxims després de l'enterrament o en els banquets fúnebres, realitzats en honor del desaparegut, totes les quals van ser erradicades a mitjan el segle xvi, ja que en aquell moment l'Església catòlica va intentar que les viandes que tradicionalment es distribuïen, sobre les mateixes tombes dels morts, a clergat i pobres, que es reunien al voltant de les mateixes per a pregar per ells i rebre almoina, foren distribuïdes d'una forma menys supersticiosa.

El Dia dels Morts a Mèxic és d'origen precolombí, el seu calendari mexica guardava diversos dies a honrar els difunts. La cerimònia estava consagrada a la deessa Mictecacíhuatl, coneguda com la dama de la mort i avui dia com la Catrina, un personatge creat per l'il·lustrador mexicà José Guadalupe Posada fa més de 100 anys. Aquesta figura, que s'ha convertit en una de les insígnies del país, cobra una rellevància especial en les celebracions de l'1 i 2 de novembre, quan les diferents localitats de Mèxic s'omplen d'altars amb què s'honra un determinat difunt i el qual se li porten ofrenes. A Aguascalientes també compta amb gran rellevància el Festival de les Calaveres, on s'organitzen diferents esdeveniments, desfilades, exposicions d'altars i certàmens literaris.

 

LA PLANTA 4a

Planta 4a és una pel·lícula espanyola de 2003 dirigida per Antonio Mercero, basada en l'obra teatral Los Pelones d'Albert Espinosa i estrenada de 2003. Està protagonitzada per Juan José Ballesta (Miguel Ángel), Luís Ángel Priego (IZan), Gorka Moreno (Dani) i Alejandro Zafra (Jorje) i narra la història 'un grup de joves aconsegueixen amb la seva alegria desafiar el desdeny de la destinació i fe suportable la seva convalescència en la planta de traumologia d'un hospital. Aquest grup de joves es fan dir "Los Pelones" i junts descobriran la importància de l'amistat.

Albert Espinosa va patir deu anys aquesta malaltia i va passar llargues temporades ingressat. Lluny de voler oblidar el mal tràngol, Espinosa va portar a el teatre les seves vivències en l'obra Los pelones i va convèncer a Mercero perquè rodés per a la gran pantalla el guió que havia escrit. "Va ser una de les millors èpoques de la meva vida, en la qual lluitàvem i vivíem dia a dia", va afirmar amb contundència en la presentació de la cinta a Madrid, tot i haver perdut una cama i part d'un pulmó pel càncer. "Fèiem les mateixes coses que en la pel·lícula. Ens escapaven a la planta de les noies, sortíem a prendre el sol, fèiem carreres amb les cadires de rodes i fotos amb els raigs X ...", va relatar l'autor de cinc obres estrenades a l'estranger i enginyer industrial. "També ens escapàvem al terrat quan arribaven els helicòpters amb malalts, però Antonio no ha volgut que sortís, perquè diu que anava a quedar poc creïble", va explicar Espinosa, encarnat en Izan en el film.

A mi m'ha emocionat molt aquesta pel·lícula, són fets molt durs i veure que passa a nens tan petits em fa valorar molt més la vida. És impresionant veure com aquests nens encara sabent que tenen càncer i amb la falta d'una cama estan així de contents, el que més m'emociona es que han trobat el consol entre ells mateixos. Ja porten molt de temps a l'hospital. Gairebé la malloria de la seva vida l'han passat allà.

El més important és que s'egueixen amb les seves vides amb les seves capacitats, que sent tant petits poden enfrontar tots el problemes que tenen a sobre i fer carreres de cadires de rodes, montar un equip de bàsquet, fer concerts, fer moltes gamberrades, alguns fins i tot han trobat l'amor. 

Aquesta pel·lícula m'ha ensenyat que encara que la vida et posi obstacles amb paciència i voluntat es poden superar. Has de mirar endavant i veure que encara que creguis que la teva vida d'acaba, has de disfrutar-la al màxim cada dia. Que la vida només és una i no sabem quan s'acabarà.

M'emociona molt també l'amistat que tenen entre ells i com es recolzen els uns als altres. Quan ingresa el nou, que no coneix a ningú, el primer que fa el seu company d'habitació, que era un del grup dels pelons, va fer que intentés estar còmode i que socialitzes. Quan va voler anar a veure els seu resultats de si tenia càncer, els seus dos amics que va fer a l'hospital, que eren del grup dels pelons,i tenien càncer i falta d'una cama, van anar amb ell. I encara que ells tenien càncer i una gran lluita per davant, es van alegrar de que ell hagués donat negatiu.

Quan el MIguel Àngel té problemes amb el seu pare, el seu amic Izan va fer el possible per a que fessi les paus amb ell, ja que veia que no ho estava passant bé per la seva relació amb el seu pare. Al final ho va
aconseguir. Tots en aquell hospital són com una gran família, tots s'ajuden en el problemes que tenen. 

El que em va agradar moltíssim va ser que en Dani, va conèixer a una nena que patia l'enfermetat d'anorèxia. Ella no menjava mai i ell no es volia sotmetre a la quimio, ja que ho passava molt malament. Llavors com els dos van veure que era l'únic que podia salvar les vides de l'altre, van decidir fer un pacte. Si ella menjava, en Dani faria la quimio, i si en Dani es feia la quimio, la Gloria menjaria. Això és un acte molt valent per part dels dos, ja que ningú ho passa bé superant aquests processos. Els dos van tenir el soport de l'altre per poder aconseguir-ho. 

Quan al seu amic Pepino li diuen que ja està preparat per fer-se un altre vegada la quimio, l'Izan, Dani i en MIguel, estan tota l'estona dient-li que és molt fort i que ho superarà. Estan tota l'estona al seu costat fins que va arribar el dia que es va haver de marxar. Quan es van assaventar de que va morir, tots es van posar a plorar, ja que allà tots eren com gemans, portaven molt de temps junts lluitant per la mateixa enfermetat. 

Un fet que em va agradar molt va ser quan al principi de la pel·lícula, a un d'ells el van donar l'alta i tots estaven allà per aplaudir-li i alegrar-se per ell. Encara que els hi quedava molta lluita per fer.

Tots s'alegren pels demés encara de les seves circumstancies, ningú és egoista i aixó demostra molt d'ells. 

Tot això em fa pensar que moltes persones són protagnoistes d'una història semblant a aquesta. Que molts nens de la meva edat s'han passat la major part de la seva vida en l'hopsital, per això dic que de de valorar molt les nostres vides i agraïr tot el que tenim. 

 

SÍMBOLS QUE EM RELACIONEN AMB LA PEL·LÍCULA

El SÍMBOL DE L'AMISTAT: per a mi el símbol de l'amistat em transmet seguretat i confiança. La meva opinió és que és millor tenir poques amistats i bones que moltes i dolentes. 

En les situacions límits és un veus qui són els teus amics de veritat. 

Perquè dic que una amistat transmet seguretat i confiança? Perquè per a mi tenir una amiga amb la que pugui parlar dels meus problemes i no guardar-los per a mi m'ajuda moltíssim, ja que si em callo i no esmento els meus problemes a ningú acabo molt malament després. Llavors tenir una persona amb la que puguis parlar lliurement i sense preocupar-te de si contarà algú els teus problemes és pot dir que és com un tresor, no totes les persones tenen aquesta sort de tenir a una persona al teu costat que sempre estigui en els teus pitjors i millors moments.

EL SÍMBOL DEL CÀNCER: Per a mi aques símbol és el més impactant que hi pot haver entre tots. La paraula càncer em dona molt de por, no em vull imaginar que és passar per aquesta enfermetat, per això admiro a les persones que lluiten dia tras dia contra aquesta enfermetat. Superar una mort d'algun familiar amb càncer ha de ser molt díficil, i a sobre sabent que aquesta persona ha intentat lluitar quasi tota la seva vida, i de segur que ha sigut els seus pitjors anys.

La quimio és un procés molt fort que moltes persones no el poden aguantar. Aquelles persones que pasen per això i s'han de sotmetre a un munt de proves haurien de tenir un premi, des del meu punt de vista, no hi ha pitjor moment o circustància que quan dt diuen que has de fer la quimio.

En la meva familia fa poc va morir una persona per càncer, no se si per sort, però jo era molt petita i no era molt conscient, ja que no coneixia molt a aquesta persona. Però, sent como soc jo, que soc una persona molt sufridora, prefereixo no tenir molta relació per no sufrir tant.

Actualment, conec a una persona que em coneix desde petita, desgraciadament va caure en l'enfermetat del càncer i ha estat molt de temps lluitant, fins que ja no ha pogut més i li han hagut de parar el tractament. No vull ni pensar en el moment que ja no estigui. Però ara em toca estar al costat de la meva amiga, perquè és un familiar seu, i estar animant-la, com sempre he fet, ja que són molt importants per mi.

EL SÍMBOL D'AJUDAR ALS ALTRES:  
Aquest símbol és molt significatiu per a mi, ja que jo soc una persona que li agrada molt ajudar els altres. 

Aquesta pel·lícula m'ha fet reflexionar sobre lo important que és l'amistat. Quan s'ajuden tant entre ells m'emociona molt, ja que quan en Jorge va voler buscar on estaven els seus resultats, en Miguel i l'Izan el van ajudar a pesar de que es coneixien fa molt poc. I quan van averuguar que els seus resultats eren bons, es van alegrar molt per ell, encara que es coneixen de fa res. 

Jo soc una persona molt empàtica, i quan veig a una persona malament, em transmet tristesa, i el primer que faig és intentar ajudar-li. I com a mi també m'agrada que m'ajudin quan estic malament, el primer que puc fer és ajudar els altres perquè després m'ajudin a mi.

Ser solidaris amb els altre és molt important avui dia.