CASTANYADA VS HALLOWEEN VS DIA DE TOTS EL SANTS VS DIA DELS DIFUNTS

CASTANYADA

La castanyada és una festa popular de Catalunya, es celebra el 31 d'octubre.

Prove d'una festa funerario de fa molts anys relacionada amb cultes pagans. És un menjar on les castanyes són el producte principal, els moniatos, fruta confitada i els panellets, de sabor dolç i que s'acompanyen de vi moscatel o vi dolç.

Es diu que la tradició de menjar certs aliments, en aquest cas és famós menjar castenayes, provenia de la necessitat d’energia per a romandre desperts tota la nit. Els campaners de les esglésies recorrien els veïnats dient-li a la gent que era hora de resar pels difunts. També es diu que era costum deixar els focs encesos durant la nit i preparar el menjar per als avantpassats perquè poguessin menjar i escalfar-se quan tornessin de visita.

Figura de la castanyera

Se sol representar amb la figura d'una castanyera: una dona vella, vestida amb roba pobra d'abrigar i un mocador al cap, davant d'un torrador de castanyes, que ven al carrer. Abans duien faldilles de sargil molt amples i folrades, amb davantal de cànem i llana. Al cap també podien dur una caputxa blanca de llana, molt llarga, que els arribava fins més avall de mitja faldilla, lligada al coll i a la cintura. El bagatge de les castanyeres era també ben diferent del d'ara. Empraven fogons de terrissa semblants a una copa, i així eren anomenats. Encara avui a Girona s'anomena La Copa l'espai que ocupen les castanyeres a la Fira de Sant Narcís. Donaven vuit castanyes per un "quarto", equivalent a tres cèntims de la nostra moneda.

DIA DE TOTS SANTS

Tots Sants és la festa de tardor més esperada, durant la qual hi ha el costum de menjar castanyes i fer panellets. Però la festivitat també és el moment de l’any en què recordem els nostres difunts i anem al cementiri a portar flors als avantpassats. De fet, el dia de Tots Sants és l’1 de novembre, moment en què es mengen les castanyes i els panellets. L'endemà, el 2 de novembre, és el dia de difunts, quan es visiten els morts al cementiri i es fan les representacions teatrals.

De fet la festa de Tots Sants és herència d’una celebració celta. L’1 de novembre feien les festes del ‘Semain’ en honor dels morts, perquè és quan comença el període més fosc de l’any, un moment que consideraven màgic perquè creien que s’establien connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts.

El segon període es referia a la tardor i l'hivern en els quals els dies s'escurcen cada vegada més, fa fred i la foscor s'apropia d'una gran part del dia.

La festa s'ha anat reactualitzant al llarg dels segles i ha arribat a l'actualitat amb modalitats diverses, destacant la angloamericana de l'Halloween, nom que prové de la contracció de la traducció de vigília de Tots Sants, All Hallow Even; i la continental, centrada en la visita als cementiris.

HALLOWEEN

Els antics pobles celtes solien fer una gran cerimònia per commemorar «el final de la collita». Aquesta celebració es feia a finals d'octubre. Aquesta festa va ser batejada amb la paraula gaèlica de Samhain. (El significat etimològic és «el final de l'estiu».) Això és perquè durant aquesta celebració s'acomiadaven de Lugh, déu del Sol

Aquesta festivitat marcava el moment que els dies s'anaven fent més curts i les nits més llargues. Els celtes, igual que moltes cultures prehispàniques, creien que a Samhain els esperits dels morts tornaven a visitar el món dels mortals.

L'any cèltic concloïa el 31 d'octubre, a la tardor, la característica principal de la qual és la caiguda de les fulles. Per a ells significava la fi de la mort o la iniciació d'una nova vida. Aquest ensenyament es va propagar a través dels anys de generació en generació.

El costum era deixar menjar i dolços fora de casa en manera d'ofrena. D'altra banda, era comú encendre espelmes per ajudar les ànimes dels morts a trobar el camí cap a la llum i descans al costat de Lugh.

Tenen la costum de fer una cara a las carbasses i deixar-les a fora de casa, com duna decoració. També decoren molt les cases, han arribat a fer concurs de quina casa estaba millor decorada. 

A diferència d'Espanya, en halloween quasi mai decorem les cases, hem agafat la costum dels anglesos. 

ACTIVITATS QUE ES FAN A HALLOWEEN

Posa unes carabasses fetes a mà. ...

Crea algunes bosses de caramels variades. ...

Fes unes disfresses de Halloween personalitzades. ...

Canvia històries de por. ...

Anar a una casa encantada. ...

Feu servir aquest blat de moro. ...

Juga al bingo Candy Corn. ...

Feu que el cornhole de Halloween sigui més fantasmagòric.

DIA DELS MORTS

Dia que l’Església catòlica fa commemoració dels qui han mort en la fe i que hom espera que siguin acollits per Déu en la glòria.
Hom el celebra el 2 de novembre, i un costum pietós hi permetia de dir tres misses.

TRADICIONS

Les tradicions d'aquest dia estan íntimament connectades amb les existents durant el Dia de Tots Sants, i com a aquest dia les tradicions són prou versemblants enn un ample espectre geogràfic. Encara que aquest dia està més relacionat amb les pregàries per les ànimes dels difunts de la família i els altars familiars amb lluminàries.

Dintre del territori espanyol hi ha una gran varietat de costums relacionats amb aquesta festivitat, malgrat no és considerat dia festiu al calendari laboral.

Les tradicions típiques d'aquest dia troben antecedents en els hàbits funeraris medievals, en les libacions o en el "dinar de morts" que reunia als cercles pròxims després de l'enterrament o en els banquets fúnebres, realitzats en honor del desaparegut, totes les quals van ser erradicades a mitjan el segle xvi, ja que en aquell moment l'Església catòlica va intentar que les viandes que tradicionalment es distribuïen, sobre les mateixes tombes dels morts, a clergat i pobres, que es reunien al voltant de les mateixes per a pregar per ells i rebre almoina, foren distribuïdes d'una forma menys supersticiosa.

El Dia dels Morts a Mèxic és d'origen precolombí, el seu calendari mexica guardava diversos dies a honrar els difunts. La cerimònia estava consagrada a la deessa Mictecacíhuatl, coneguda com la dama de la mort i avui dia com la Catrina, un personatge creat per l'il·lustrador mexicà José Guadalupe Posada fa més de 100 anys. Aquesta figura, que s'ha convertit en una de les insígnies del país, cobra una rellevància especial en les celebracions de l'1 i 2 de novembre, quan les diferents localitats de Mèxic s'omplen d'altars amb què s'honra un determinat difunt i el qual se li porten ofrenes. A Aguascalientes també compta amb gran rellevància el Festival de les Calaveres, on s'organitzen diferents esdeveniments, desfilades, exposicions d'altars i certàmens literaris.

 

LA PLANTA 4a

Planta 4a és una pel·lícula espanyola de 2003 dirigida per Antonio Mercero, basada en l'obra teatral Los Pelones d'Albert Espinosa i estrenada de 2003. Està protagonitzada per Juan José Ballesta (Miguel Ángel), Luís Ángel Priego (IZan), Gorka Moreno (Dani) i Alejandro Zafra (Jorje) i narra la història 'un grup de joves aconsegueixen amb la seva alegria desafiar el desdeny de la destinació i fe suportable la seva convalescència en la planta de traumologia d'un hospital. Aquest grup de joves es fan dir "Los Pelones" i junts descobriran la importància de l'amistat.

Albert Espinosa va patir deu anys aquesta malaltia i va passar llargues temporades ingressat. Lluny de voler oblidar el mal tràngol, Espinosa va portar a el teatre les seves vivències en l'obra Los pelones i va convèncer a Mercero perquè rodés per a la gran pantalla el guió que havia escrit. "Va ser una de les millors èpoques de la meva vida, en la qual lluitàvem i vivíem dia a dia", va afirmar amb contundència en la presentació de la cinta a Madrid, tot i haver perdut una cama i part d'un pulmó pel càncer. "Fèiem les mateixes coses que en la pel·lícula. Ens escapaven a la planta de les noies, sortíem a prendre el sol, fèiem carreres amb les cadires de rodes i fotos amb els raigs X ...", va relatar l'autor de cinc obres estrenades a l'estranger i enginyer industrial. "També ens escapàvem al terrat quan arribaven els helicòpters amb malalts, però Antonio no ha volgut que sortís, perquè diu que anava a quedar poc creïble", va explicar Espinosa, encarnat en Izan en el film.

A mi m'ha emocionat molt aquesta pel·lícula, són fets molt durs i veure que passa a nens tan petits em fa valorar molt més la vida. És impresionant veure com aquests nens encara sabent que tenen càncer i amb la falta d'una cama estan així de contents, el que més m'emociona es que han trobat el consol entre ells mateixos. Ja porten molt de temps a l'hospital. Gairebé la malloria de la seva vida l'han passat allà.

El més important és que s'egueixen amb les seves vides amb les seves capacitats, que sent tant petits poden enfrontar tots el problemes que tenen a sobre i fer carreres de cadires de rodes, montar un equip de bàsquet, fer concerts, fer moltes gamberrades, alguns fins i tot han trobat l'amor. 

Aquesta pel·lícula m'ha ensenyat que encara que la vida et posi obstacles amb paciència i voluntat es poden superar. Has de mirar endavant i veure que encara que creguis que la teva vida d'acaba, has de disfrutar-la al màxim cada dia. Que la vida només és una i no sabem quan s'acabarà.

M'emociona molt també l'amistat que tenen entre ells i com es recolzen els uns als altres. Quan ingresa el nou, que no coneix a ningú, el primer que fa el seu company d'habitació, que era un del grup dels pelons, va fer que intentés estar còmode i que socialitzes. Quan va voler anar a veure els seu resultats de si tenia càncer, els seus dos amics que va fer a l'hospital, que eren del grup dels pelons,i tenien càncer i falta d'una cama, van anar amb ell. I encara que ells tenien càncer i una gran lluita per davant, es van alegrar de que ell hagués donat negatiu.

Quan el MIguel Àngel té problemes amb el seu pare, el seu amic Izan va fer el possible per a que fessi les paus amb ell, ja que veia que no ho estava passant bé per la seva relació amb el seu pare. Al final ho va
aconseguir. Tots en aquell hospital són com una gran família, tots s'ajuden en el problemes que tenen. 

El que em va agradar moltíssim va ser que en Dani, va conèixer a una nena que patia l'enfermetat d'anorèxia. Ella no menjava mai i ell no es volia sotmetre a la quimio, ja que ho passava molt malament. Llavors com els dos van veure que era l'únic que podia salvar les vides de l'altre, van decidir fer un pacte. Si ella menjava, en Dani faria la quimio, i si en Dani es feia la quimio, la Gloria menjaria. Això és un acte molt valent per part dels dos, ja que ningú ho passa bé superant aquests processos. Els dos van tenir el soport de l'altre per poder aconseguir-ho. 

Quan al seu amic Pepino li diuen que ja està preparat per fer-se un altre vegada la quimio, l'Izan, Dani i en MIguel, estan tota l'estona dient-li que és molt fort i que ho superarà. Estan tota l'estona al seu costat fins que va arribar el dia que es va haver de marxar. Quan es van assaventar de que va morir, tots es van posar a plorar, ja que allà tots eren com gemans, portaven molt de temps junts lluitant per la mateixa enfermetat. 

Un fet que em va agradar molt va ser quan al principi de la pel·lícula, a un d'ells el van donar l'alta i tots estaven allà per aplaudir-li i alegrar-se per ell. Encara que els hi quedava molta lluita per fer.

Tots s'alegren pels demés encara de les seves circumstancies, ningú és egoista i aixó demostra molt d'ells. 

Tot això em fa pensar que moltes persones són protagnoistes d'una història semblant a aquesta. Que molts nens de la meva edat s'han passat la major part de la seva vida en l'hopsital, per això dic que de de valorar molt les nostres vides i agraïr tot el que tenim. 

 

SÍMBOLS QUE EM RELACIONEN AMB LA PEL·LÍCULA

El SÍMBOL DE L'AMISTAT: per a mi el símbol de l'amistat em transmet seguretat i confiança. La meva opinió és que és millor tenir poques amistats i bones que moltes i dolentes. 

En les situacions límits és un veus qui són els teus amics de veritat. 

Perquè dic que una amistat transmet seguretat i confiança? Perquè per a mi tenir una amiga amb la que pugui parlar dels meus problemes i no guardar-los per a mi m'ajuda moltíssim, ja que si em callo i no esmento els meus problemes a ningú acabo molt malament després. Llavors tenir una persona amb la que puguis parlar lliurement i sense preocupar-te de si contarà algú els teus problemes és pot dir que és com un tresor, no totes les persones tenen aquesta sort de tenir a una persona al teu costat que sempre estigui en els teus pitjors i millors moments.

EL SÍMBOL DEL CÀNCER: Per a mi aques símbol és el més impactant que hi pot haver entre tots. La paraula càncer em dona molt de por, no em vull imaginar que és passar per aquesta enfermetat, per això admiro a les persones que lluiten dia tras dia contra aquesta enfermetat. Superar una mort d'algun familiar amb càncer ha de ser molt díficil, i a sobre sabent que aquesta persona ha intentat lluitar quasi tota la seva vida, i de segur que ha sigut els seus pitjors anys.

La quimio és un procés molt fort que moltes persones no el poden aguantar. Aquelles persones que pasen per això i s'han de sotmetre a un munt de proves haurien de tenir un premi, des del meu punt de vista, no hi ha pitjor moment o circustància que quan dt diuen que has de fer la quimio.

En la meva familia fa poc va morir una persona per càncer, no se si per sort, però jo era molt petita i no era molt conscient, ja que no coneixia molt a aquesta persona. Però, sent como soc jo, que soc una persona molt sufridora, prefereixo no tenir molta relació per no sufrir tant.

Actualment, conec a una persona que em coneix desde petita, desgraciadament va caure en l'enfermetat del càncer i ha estat molt de temps lluitant, fins que ja no ha pogut més i li han hagut de parar el tractament. No vull ni pensar en el moment que ja no estigui. Però ara em toca estar al costat de la meva amiga, perquè és un familiar seu, i estar animant-la, com sempre he fet, ja que són molt importants per mi.

EL SÍMBOL D'AJUDAR ALS ALTRES:  
Aquest símbol és molt significatiu per a mi, ja que jo soc una persona que li agrada molt ajudar els altres. 

Aquesta pel·lícula m'ha fet reflexionar sobre lo important que és l'amistat. Quan s'ajuden tant entre ells m'emociona molt, ja que quan en Jorge va voler buscar on estaven els seus resultats, en Miguel i l'Izan el van ajudar a pesar de que es coneixien fa molt poc. I quan van averuguar que els seus resultats eren bons, es van alegrar molt per ell, encara que es coneixen de fa res. 

Jo soc una persona molt empàtica, i quan veig a una persona malament, em transmet tristesa, i el primer que faig és intentar ajudar-li. I com a mi també m'agrada que m'ajudin quan estic malament, el primer que puc fer és ajudar els altres perquè després m'ajudin a mi.

Ser solidaris amb els altre és molt important avui dia. 

 12 D'OCTUBRE

El 12 d'octubre es celebra la Festa Nacional d'Espanya. La jornada "té com a finalitat recordar solemnement els diferents moments de la història col·lectiva que formen part de el patrimoni històric, cultural i social comú", segons recull la llei que va instituir la festa.

La llei 18/1987 va establir el 12 d'octubre com a festa nacional espanyola. El text legal afirma: "La data triada simbolitza l'efemèride històrica en què Espanya, a punt de concloure un procés de construcció de

l'Estat a partir de la nostra pluralitat cultural i política, i la integració dels regnes d'Espanya en una mateixa monarquia, inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus ". En altres paraules, commemora el descobriment d'Amèrica per part de Cristòfor Colom el 12 d'octubre de 1492.

Per a mi té un signficat molt important, ja que el 12 d'ocubre un home espayol va descobir Amèrica. És molt important perquè un espanyol va posar un pou al Nou Món. 

Em sembla bé que es celebri, ja que Espanya va començar a tenir contacte amb Amèrica. I descobrir un continent en aquells temps no era una cosa molt normal que pases tots el dies. Llavors si que em sembla bé que cada any es celebri aquesta festa per fer com una emmemoració a un fet molt important d'Espaya, millor dit d'espanyols. I ha d'haver tingut molt de valor per anar-se amb un vaixell a veure com era el món, i  per el camí trobar-te amb un continent completament semblant al teu i amb persones. És una experiència innolbidable, ja que és única. Per a mi és un orgull per al nostre país poder gaudir d'aquest dia. 

 SÍMBOL DE L'ESPERANÇA

Va ser usat pels artistes de la zona mediterrània per expressar no només el que significa mantenir una embarcació fixa al mar, sinó com a al·legoria de l'esperança i de la salvació. ... L'àncora és un pes que reté el navili, símbol universal de fermesa, solidesa, tranquil·litat i fidelitat.

El símbol de l'esperança per a mi ha estat,és i serà molt important per a mi sempre. Aquest símbol significa que encara que et trobis en la situació més complicada i més difícil de la teva vida, has de seguir endevant i lluitar pels teus objectius. 

Jo sempre he sigut una persona molt pesimista, sempre creia que quan arribaves al teu punt límit ja no hi havía res més per fer, que les teves oportunitats s'havien acabat. 

Però una vegada, quan estava malament, va venir la meva àvia i em va ensenyar una foto de quan ella era petita, on hi sortia de fons aquest símbol. Em va resultar peculiar i li vaig preguntar, i em va contar la seva història. 

Quan ella era molt petita, en la seva casa havía d'encargar-se de les seves germanes petites. Cada dia els feia el dinar, el sopar, etc. Però va arribar un dia que els va arribar una noticia d'un veï de que el seu pare havía tingut un accident. Van anar corrents al lloc on era el seu pare. Estava molt greu, al seu costat estava la mare de la meva àvia, amb un ancla en la ma. La meva àvia li va preguntar que per a què servei aquesta ancla. Li va explicar que el pare ho portava a sobre fa temps i que quan va tenir l'accident se li va caure, però que no sabia ven bé quina era la seva funció. Així que mentre la mare era al hospital, va anar a preguntar a un avi molt savi que hi havia en el poble i li va dir que era l'ancla de l'esperança. Llavors la meva àvia va anar corrents on era el seu pare i li va dir a la seva mare que era una senyal, que era l'ancla de l'espernça. Llavors li va donar forces per poder estar al costat del seu marit i poc a poc es va anar recuperant. Per això és  molt important que sempre l'esperança ha de ser l'utima cosa que es perd.

Aquell moment em va fer reflexionar que mai ens em de rendir.

I per aixó quan algú té un problema, és millor estar al seu constat, per ajudar-lo i que sorti endavant, com la meva àvia va fer amb mi quan em va veure malament i com la seva mare va fer amb el seu pare. 

L'ESPERANÇA ÉS L'ÚLTIM QUE ES PERD